Museu Paleontològic Breda

Introducció a la Paleontologia

Un fòssil és una mostra de la vida (animal o vegetal) desenvolupada des del seu inici, avui fa uns 3.800 milions d’anys, en aquest planeta que ocupem. El procés de convertir-se en fòssil s’anomena petrificació o litificació. Les plantes solen convertir-se en restes carbonoses. De la resta, solen conservar-se’n només les parts dures: les closques i estructures esquelètiques dels invertebrats i els esquelets (dents incloses) dels vertebrats. Els minerals dels sediments que cobreixen les restes ocupen els espais buits d’aquests elements i s’hi fixen, i amb el pas del temps geològic (milers i milions d’anys) es consoliden. Per això els fòssils solen presentar una densitat elevada i sovint pesen molt més que un organisme similar viu. Són els anomenats “fòssils corporals”.

És difícil que un organisme es converteixi en fòssil; cal que les circumstàncies favorables superin les desfavorables. És essencial que l’organisme quedi ràpidament enterrat en sediment, per a evitar-ne la destrucció, i que aquest sigui fi (argila, llim, sorra) per a garantir-ne la conservació. Com que els mars ocupen dues terceres parts de la Terra i generen constantment sediments, són més freqüents els fòssils d’organismes marins que de terrestres; aquests darrers, en morir, són aprofitats pels carronyaires, que en dispersen els esquelets, i tarden més a quedar coberts per sediments. Estanys i llacs del passat geològic són els medis terrestres més favorables.

Cada fòssil és, doncs, un fet excepcional perquè ha superat molts processos destructius. De vegades, la part dura, la que havia de constituir el fòssil corporal, desapareix; sovint perquè l’aigua del sediment que l’embolcallava l’ha dissolt. Quan el sediment es torna roca (procés anomenat diagènesi o litogènesi) ens queden dues marques (una externa i una interna) de la part dura desapareguda: són el motlle extern i el motlle intern. Aquests motlles donen a paleontòlegs i geòlegs una informació limitada però sovint útil sobre l’organisme original.

Què diuen, els fòssils? Mostren la vida des de l’inici i la seva evolució. També ens parlen de la paleoecologia, dels hàbitats i mode de vida de cada grup fòssil. Els fòssils registren els experiments, reeixits o no, de la natura viva per a adaptar-se a les circumstàncies canviants del planeta: moviments continentals, obertura d’oceans, canvis climàtics globals (ràpids o lents), predomini d’uns o altres grups animals o vegetals, desaparicions puntuals o generalitzades, graduals o sobtades...

Estudiant en detall aquests passos, cada cop coneixem amb més precisió com han anat canviant els grups animals i vegetals. Uns van viure durant un temps geològic curt o llarg, superant de vegades un o més episodis molt adversos (anomenats crisis biòtiques), i van desaparèixer totalment (es van extingir); altres van anar sobrevivint, amb més o menys èxit, fins avui.

En paleontologia, la unitat d’estudi és l’espècie (animal o vegetal). Els grups més útils són els que han tingut moltes espècies, en poc temps geològic i distribuïdes sobre l’àrea més gran possible de la Terra. El primer d’aquest grups el formen els foraminífers (animals unicel·lulars) i altres fòssils, normalment tots tan petits que se’ls coneix com "microfòssils"; abundantíssims, la major part són marins i viuen sobre els fons oceànics (organismes bentònics) o en la columna d’aigua (organismes planctònics). Se’n coneixen des dels períodes geològics més antics.

Quan els continguts fossilífers de dues formacions geològiques, tot i que puguin ser molt distants, són similars, totes dues es poden correlacionar, és a dir, s’entén que són coetànies i tenen la mateixa antiguitat. Aquesta és una altra utilitat del registre fòssil.